| |
A manera de presentació
Vull començar aquesta presentació agraint sincerament a totes les persones que han col·laborat i han fet possible aquesta exposició en les sales del Museu d’Art de la Universitat d’Alacant (MUA). Mereixen especial esment Manuel Palomar Sanz, rector de la Universitat d’Alacant, doctor en Informàtica, catedràtic de les Tecnologies del Llenguatge Humà, i Carles Cortés Orts, vicerector de Cultura, Esports i Política Lingüística, reconegut escriptor en llengua catalana, els quals van avalar aquest projecte, així com tot l’equip humà del MUA pel seu compromís i l’excel·lent tasca tècnica desenvolupada per a aconseguir que aquesta exposició es materialitzara.
Em sent afortunat per poder compartir aquesta exposició amb el públic alacantí i de les costes mediterrànies. No és la primera vegada que aquestes terres m’acullen i em sedueixen. Des del començament de la dècada dels 80, al cap de pocs anys d’arribar a Espanya, vaig començar a ser un visitant assidu d’aquesta regió. A Alacant vaig realitzar algunes de les meues primeres exposicions individuals i encàrrecs de retrat. Entre les meues noves amistats, molts van resultar ser professors d’instituts d’ensenyament i activistes culturals procedents de les tres províncies valencianes. Així és com vaig poder conèixer Josep Lluís Peris, el gran artífex en l’ombra d’aquest projecte expositiu. Gràcies a la seua hospitalitat solia venir a pintar i passar temporades enfront de la mar des d’aquestes privilegiades balconades al Mediterrani. L’interès compartit per la pedagogia de les arts visuals i altres àrees va generar entre nosaltres un enriquidor debat sobre educació que ja s’estén per més de dues dècades. El seu compromís amb la tasca pedagògica “de camp”, en una equilibrada relació professor-alumne està impregnada d’humanisme i passió per la seua terra d’origen, amb la qual mai ha perdut el contacte i que jo anomene amb afecte i una mica de sorna Las Alpujarras de Castelló. En l’actualitat és director de l’IES El Ravatxol de València, ha publicat articles, llibres i realitzat videodocumentals que rememoren les formes ancestrals d’entendre la cultura local.
Enormes agraïments, també, als meus amics Roger Salas i Vito Montaruli, que han col·laborat de forma altruista en aquest projecte. La selecció de les pintures és fruit de la mirada aguda, crítica i personal de Roger Salas, que ha comissariat aquesta exposició. Roger és escriptor i un prestigiós cronista especialitzat en dansa. Erudit en tot allò relacionat amb les belles arts del Renaixement, l’aportació dels seus vasts coneixements sobre pintura i dansa ha permès conformar un grup coherent de 32 obres. També ha sigut l’autor dels textos que acompanyen el recorregut expositiu a la sala, que aporten al visitant un acostament a algunes de les idees que inspiren i defineixen aquests treballs. La tasca del comissari ha sigut coordinada per Vito Montaruli, director i soci fundador de Pasión Turca, agència de promoció cultural amb seus a Madrid i Istanbul, la missió de la qual és acostar les dues ribes del Mediterrani principalment a través de la música i la dansa, per afavorir el coneixement mutu entre cultures històricament vinculades.
Sobre les pintures
L’art d’explicar la història
A aquesta mostra expositiva pertanyen una sèrie de treballs que vaig començar a desenvolupar en forma de quaderns de viatge. Els primers quaderns, a partir de l’any 2002, van ser quasi un centenar d’olis i anotacions digitals que em van servir com a estudis preparatoris per al projecte “Chile Hoy” (2005), les 14 pintures murals que avui pengen de les parets de l’estació de metro La Moneda, a Santiago de Xile. Després vindrien altres sèries com “8 días en la Habana” (2006), “Realidades Españolas” (2007), “La Región de Bolívar” (2008), “A propósito del Agua” (2008), “Terra Australis Incongnita” (2011) y “De Al Andalus a Egipto” (2014). Encara que les pintures se solen considerar obres individuals –com de fet ho són–, juntes poden embastar un relat, una història inventada que pot aportar punts de vista alternatius sobre els fets passats i presents. Moltes vegades la ficció pot ser més eficaç per a transmetre realitats que, per la seua pròpia complexitat, tenen moltes formes de lectura, moltes formes de ser compreses.
D’alguna manera l’home primitiu va sentir des dels seus orígens l’impuls d’associar un concepte a un símbol visual enregistrant-lo en un suport físic. Les representacions visuals més duradores, incloent-hi l’escriptura, han aconseguit, aparentment, traspassar les limitacions espaciotemporals pròpies de la transmissió oral del coneixement. No obstant això, les imatges constitueixen signes i significants tan complexos com el mateix pensament individual i oculten, en la seua pròpia nuesa, els secrets més íntims dels seus creadors. La imatge amb contingut, tan antiga com la història, roman en silenci. Són uns altres els homes que li posen veu, arguments i raó de ser. La interpretació de les imatges és lliure perquè aquestes no es poden defensar.
Des dels temps més remots l’home ha manipulat les propietats naturals de les coses, alterant-ne la forma, la textura o el color, reordenant la matèria per a crear les primeres tècniques del llenguatge visual. Gràcies a la tasca meritòria d’arqueòlegs i a la recerca científica desenvolupada per equips multidisciplinaris, hem pogut retrocedir en el temps i recuperar fragments de la memòria de civilitzacions perdudes. Els impressionants avanços registrats al llarg del segle XX en el camp de l’estratografia o la datació radiològica, per exemple, han permès establir les vertaderes magnituds del temps geològic i una cronologia de l’activitat humana més ajustada a la realitat. Paral·lelament, la tecnologia del làser escàner aplicada a l’arqueologia permet contextualitzar les troballes en una imatge en 3D, al mateix temps que la microscòpia òptica més avantguardista permet analitzar l’alquímia dels materials emprats i la seua procedència, deixant en evidència el primerenc desenvolupament de l’activitat comercial i les primeres rutes traçades per a l’intercanvi de productes. Milers de representacions visuals rescatades del pas del temps en els seus suports originals en donen bona fe: pintures rupestres, ceràmiques, escultures, petròglifs, geòglifs, quipus, estris domèstics, eines, armes, enterraments, etc.
En l’actualitat, recorrent museus i espais públics repartits a tot el món, podem abastar un ampli recorregut de milers d’anys de presència humana a la Terra. Davant la impossibilitat de viatjar i visualitzar els originals, les noves tecnologies i els cercadors d’Internet proporcionen una quantitat ingent de material acadèmic complementari, tant articles com imatges d’excel·lent qualitat. Les pàgines web dels centres de recerca més rigorosos, els blogs de molts científics i professors generosos amb la seua erudició, així com les excel·lents biblioteques virtuals disponibles gratuïtament, ens posen al dia del passat i dels últims descobriments arqueològics a colp de ratolí. A aquestes inesgotables fonts de recursos didàctics, se sumen els centenars de milers d’imatges en alta resolució que cada dia posen en la xarxa milions de turistes que recorren el planeta armats de càmeres fotogràfiques. Mai l’educació pública ha sigut tan accessible. Mai havia sigut possible una xarxa alternativa a l’oficial per a accedir als coneixements de manera autodidacta. Cap xarxa ha abastat mai tanta diversitat de mentalitats en temps real i des de tan grans distàncies.
Malgrat tot, no sabem tant com creiem. Els vestigis arqueològics trobats constitueixen una proporció minúscula del que queda per descobrir i no totes les restes trobades han sigut interpretades amb el rigor necessari. Desgraciadament, no s’han trobat suficients pedres de Rosetta. Pitjor encara, els mitjans de difusió massiva, mancats de censura acadèmica, aprofiten aquestes grans llacunes de coneixement i incògnites per a embastar teories fantasioses. Més enllà de xerraires i editors sense escrúpols, moltes prestigioses universitats i centres d’ensenyament escolar mantenen un relat històric derivat de prismes intel·lectuals vuitcentistes. Molts fets desmentits per la història de la ciència i la tecnologia inexplicablement es mantenen vigents per negligència o amb el sol afany de justificar determinats dogmes religiosos, interessos polítics o mercantils.
El sentit de la visió, un òrgan sensorial comú a tota la humanitat, ha proporcionat des de sempre una forma antiga i transcendent de comunicar. La infinita biodiversitat de la naturalesa descriu i explica la prodigiosa varietat de materials, formes i colors emprats per a materialitzar les arts visuals en cada racó del món. Les diferents tecnologies sempre han depès dels recursos disponibles en cada àrea cultural. Quan Europa va començar la seua expansió creuant mars desconegudes, va cometre un error imperdonable en considerar analfabets els pobles d’ultramar que no utilitzaven llibres escrits com a forma de comunicar.
Des que existim com a espècie sobre la Terra, vivim en la prima línia fronterera entre realitat i ficció. D’una banda, el món dels fets reals; de l’altra, un món virtual creat per la superposició d’imatges elaborades per nosaltres mateixos, que condicionen i estructuren els nostres pensaments i prejudicis |
|
